divendres, 12 de març de 2010

L'últim pas, el més difícil, el que hem de fer plegats!

Sembla ser que al final tenim un respir, que la setmana de la gran nevada ens ha retornat l'alè i que podem, o més ben dit hem, de mirar el futur amb cert optimisme. Em refereixo al meu partit, Esquerra, flagell de l'independentisme flagel·lat massa sovint pel propi independentisme.

La trobada del Pla Nacional de Joventut de Catalunya a Manresa, l'aprovació de la llei del cinema, i ara, l'aprovació de la llei de consultes són bons arguments a favor d'això. En aquest tram final de legislatura Esquerra ha demostrat altre cop que està al servei d'un projecte de país, el projecte de l'estat propi, el projecte dels Països Catalans; un projecte que hem de treballar entre tots i totes. I dic això perquè ara per ara és el que ens corre més pressa, ens estem acostant a l'objectiu, l'exercici del dret a l'autodeterminació, però no podem cometre els errors que d'altres ja han comès. Al Quebec, per posar un dels exemples que ens són més propers, el van cometre, van voler decidir sense saber què fer un cop decidit. És la millor lliçó que en podem extreure, cal tenir un model de país clar per exercir-lo un cop haguem decidit emprendre el camí tots sols.

Aquí toca treballar tothom, partits polítics, sindicats, associacions, etc. i per a fer-ho, la llei de consultes aprovada al Parlament fa pocs dies és una eina extraordinària. Una eina que aprofundeix en la participació ciutadana, especialment en el millor escenari per a fer-ho, els municipis. Cal doncs, que la fem servir, fugint del tacticisme però amb visió de futur i sentit d'estat.

De fet, ja gairebé ho tenim, ara són moltes les sensibilitats que s'afegeixen, o es declaren obertament, independentistes; això és una victòria perquè a ningú se li escapa que la transversalitat és una condició per poder presentar un referèndum amb garanties. Només ens falta el segon i últim pas, consensuar un model, una idea de país, basada, com no podria ser d'altra manera, en els ideals de servei a la ciutadania, visió emprendora, i llibertat.

Esperem doncs, que les properes eleccions al Parlament de Catalunya reafirmin aquesta situació. Ningú pot dir que res no canviarà, la societat està canviant, les mobilitzacions per les consultes en són un exemple. Ara toca traslladar aquesta il·lusió i aquesta empenta col·lectiva al Parlament i que ningú dubti que Esquerra hi serà, desgastada per tota aquella obra de govern que no hem sabut explicar, però reforçada per tot allò que ens avala, com la llei de consultes, i que ara, més que mai, ens facilitarà la construcció d'un model de país, d'un estat propi.

dijous, 4 de març de 2010

Dona, en primera persona

Sóc dona. Sóc jove. Tinc un títol universitari en el sector de la construcció.

Després de passar-me uns mesos a l'atur a causa de la crisi, des de fa unes setmanes he tornat a iniciar l'activitat laboral, però com a administrativa. El meu sou actual és menor que el què cobrava de subsidi d'atur.

Treballo conjuntament amb tres nois pràcticament de la mateixa edat que jo (any més, any menys). Contràriament a allò que podria semblar tenint en compte la nostra joventut, la frase que he sentit més vegades repetida darrerament, ha estat "com es nota que aquí feia falta una dona".

I jo em pregunto: Com? Com es nota? En què es nota?

L'explicació és senzilla. Sembla notar-se perquè desgraciadament vivim encara en un món acostumat al patriarcat; en un món on encara són vigents alguns tòpics, que potser no són només tòpics; en un món on sovint mentre les dones es dediquen a fer la neteja de casa, els homes fan la cervesa tot mirant el futbol.

Les diferències en termes laborals són ben presents encara ara a la nostra societat. Mentre que el 55,4% de les dones en edat de treballar ho fan, en el cas dels homes la xifra ascendeix al 70,3%. I si ens endinsem en el tipus de feina a què accedeixen dins el mercat laboral cadascun dels dos gèneres, ens adonem que la segregació horitzontal de l'ocupació segueix existint. Les dones es concentren en llocs de treball que es caracteritzen per una remuneració i un valor social inferior, i que sovint acaben sent una prolongació de les activitats que fan en l'àmbit domèstic. Del total d'auxiliars d'infermeria hospitalària, el 87,9% de les persones contractades són dones, un 87,7% ho és en termes de perruqueria i especialistes en tractaments de bellesa, un 87,4% són mainaderes, i un 81,2% pel què fa al personal de neteja d'oficines i hotels, així com cabreres.

La segregació vertical de l'ocupació també ens mostra clares diferències: per norma general les dones es concentren en llocs de treball de menor responsabilitat, sovint a causa dels prejudicis envers les seves capacitats professionals. A Catalunya, el percentatge de dones directives és del 6,3%, mentre que el percentatge d'homes en càrrecs directius és del 10%. I de la mateixa forma, la diferència salarial, sigui quina sigui la posició dins l'empresa, també persisiteix.

Per tots aquests motius, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona, les JERC iniciem una campanya sota el nom "Anem per feina, trenquem barreres!" per sensibilitzar la població sobre la precarietat laboral de les dones joves, reforçar les dones de cara a la igualtat d'oportunitats al món laboral i denunciar els casos de discriminació.

Per cert, que un dels nois amb qui treballo, cada cop que sent aquella frase de "com es nota que aquí feia falta una dona", s'indigna i s'ofèn. I amb tot el dret. Per sort, en el meu lloc de treball, el patriarcat no està instaurat. Vam fer neteja i posar ordre ell i jo. Conjuntament. I mentre jo m'emporto sempre tot el mèrit, a ell ningú se'l creu. Per que? Per ser un home! Que potser els homes estan incapacitats per netejar?