La visió hispanocèntrica, una constant històrica

Aquests darrers dies s’ha intensificat la campanya ciutadana #novullpagar arran del vídeo que va penjar un ciutadà negant-se a pagar en un peatge. L’encenall espontani d’aquest ciutadà ha fet encendre una foguera que s’està escampant; tal i com va passar amb la celebració de les consultes populars després del referèndum d’Arenys de Munt. El combustible que s’està fent servir en aquest cas és un greuge econòmic prou antic, el dels peatges, i que va ser l’ independentisme, com en tants d’altres casos, el que va començar a denunciar-ne la seva existència davant dels que sempre estan disposats a fer-se l’orni. Actualment ens trobem que a la Catalunya del sud prop del 70% de les autopistes són de pagament en front d’un 20% a Espanya. Una diferència prou significativa com per a pensar que no ha estat l’atzar el que ens ha portat fins aquí. De fet, malgrat la reiteració del discurs, ens trobem davant d’una de les moltes conseqüències de la submissió dels Països Catalans a Castella (rebatejada com a Espanya) d’ençà de 1707. La ocupació espanyola de la Guerra de Successió va manifestar-se en un anorreament cultural i polític del poble català, però sobretot va comportar la submissió econòmica dels territoris catalans als designis de la monarquia absolutista d’arrel castellana. L’essència del projecte centralitzador i uniformitzador que es va desplegar no era pas de nova planta, sinó que bevia d’una tradició hispanocèntrica fortament arrelada. Els visigots ja van concebre aquesta visió hispanocèntrica en la construcció del seu regne peninsular, i van heretar-ne la doctrina els castellans per a aplicar-la al seu projecte unificador i homogeneïtzador del territori de l’antiga Hispania romana. Posar Toledo o Madrid com a centre, és a dir, l’elaboració del projecte nacional espanyol, va crear la disjuntiva centre-perifèria que ha perdurat fins als nostres dies i que trobem en els peatges una de les seves manifestacions. Com s’entenen aquestes xifres si no responen a això? Com pot ser que a la Catalunya del sud hi hagi tants peatges de pagament respecte altres territoris de l’Estat, mentre s’inauguren un grapat de macro infraestructures “centrals” que ben poc tarden en ser deficitàries? Fixem-nos en el cas del corredor mediterrani, que potser és l’exemple més il·lustratiu. La racionalitat porta a concebre el corredor mediterrani com el projecte més lògic, si el que es busca és que la costa est peninsular sigui la porta d’entrada de les mercaderies asiàtiques. Però la política espanyola vol arrossegar el corredor cap al centre per pures motivacions polítiques (no nacionalistes, que en diuen ells). Més de mil anys després, ens trobem amb el ressorgiment de l’eix de comunicació central que ja van idear els visigots. Ves per on, però, els romans (més vius que visigots i castellans) en colonitzar la Península, malgrat romanitzar-la, van adaptar-se al que podríem dir les “tendències d’articulació econòmica” ja assentades per ibers i fenicis que resseguien la costa mediterrània. Quelcom lògic si el que es volia era treure’n un rendiment econòmic. Els romans, però, jugaven amb l’avantatge que pensaven el seu projecte amb Roma com a centre, mentre que per a visigots i castellans el seu centre ha estat Toledo o Madrid. Heus ací l’origen del propòsit nacional espanyol: reconstruir la unitat romana de la Península des del centre. Aquest propòsit però ha anat topant amb una realitat econòmica més o menys estructural que li ha anat a la contra. Els catalans, després d’haver d’abandonar el seu interès per Occitània degut a la pressió dels francesos van dirigir-se al sud, arribant fins a València i Mallorca i construint un espai llargarut amb el mar com a eix vertebrador. Amb aquesta jugada es reafirmava novament la importància del corredor mediterrani, però a la vegada els allunyava de l’espai occitano-mediterrani i els acostava cap a l’hispanocentrisme. Amb el pas del temps i de l’evolució dels esdeveniments històrics els catalans hem assumit aquesta visió com a pròpia, fet que ens ha lligat al projecte espanyol mentre que Espanya ho ha aprofitat per a construir el seu projecte nacional (sempre envejant l’eficiència dels francesos). Perquè s’oposa Espanya al corredor mediterrani malgrat les advertències d’Europa? Com va explicar Alfred Bosch en la seva última visita a Vic, Espanya té més clar que la majoria de la població i de la classe política catalana que la independència és possible i rendible. Així ho reconeixen obertament als passadissos del Congrés, no volen construir una infraestructura que potser en un futur no sigui seva. Però tot i aquesta argumentació, que des d’un punt de vista espanyol és ben comprensible, quina és la causa que porta a Espanya a veure la secessió catalana com quelcom realitzable? Doncs la pròpia consciència de saber que el projecte nacional espanyol s’ha de construir en detriment de la perifèria, ja que aquest plantejament en constitueix un fet estructural.

Alliberar-se mentalment de la visió hispanocèntrica és el primer pas que ha de fer tot català per trencar amb el provincianisme espanyol que l’estreny, tot obrint-se i presentant-se al món sense passar pel peatge de Madrid. En altres paraules: bastir una visió catalana independent i cosmopolita. Si una majoria de catalans realitzem conscientment aquest exercici, l’hispanocentrisme polític i econòmic caurà sol.

Article d'Albert Garriga

JERC Vall del Ges-Voltreganès