El lloc no era escollit a l'atzar. A través de Coll d'Ares abandonem la comarca del Ripollès per entrar a la Catalunya Nord i, per tant, aquest fou un dels punts des d'on moltes persones emprengueren l'exili després de la guerra civil.Només sortir del cotxe el fred se m'ha començat a posar dins dels ossos. El polar no ha servit de massa res i amb prou feina podia fer anar les mans per penjar l'estelada i tirar les fotografies corresponents. No obstant, he acabat la feina i m'he passat una estona més voltant per la zona.
De cop i volta, la meva ment ha fet una mena de salt en el temps: un salt fins aquell hivern del 39. He imaginat homes i dones, petits i grans, tots vestits amb una roba molt diferent a la meva, amb un calçat menys apte per fer aquella llarga ruta...Però sobretot he vist les seves cares i reconec haver deixat caure un parell de llàgrimes. He vist els seus ulls apagant-se i el seu rostre glaçat, trist i cansat de tants quilòmetres de pujada.
El feixisme havia vençut, molts somnis es trencaven per sempre.
El pas erràtic d'aquell home més gran acabava uns metres més enllà d'on era jo, en un estat clarivident, sabent que aquell home potser no tornaria a trepitjar mai més la seva terra, sabent el més que probable desenllaç de la història. L'home, visiblement cansat, s'ajupia un segons per fregar-se els peus adolorits, feia una darrera mirada enrere i reemprenia la marxa fins a desaparèixer, molt lentament, de la meva vista.
La resta del dia l'he passat, amunt i avall, però amb aquella imatge gravada al cap. No em puc arribar a fer una idea del què és un exili. Ha de ser quelcom terrible, tan o més que la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada