L'Estat espanyol és un estat plurinacional. Això ho diu la seva constitució. I una de les maneres de garantir l'encaix de dos pobles clarament diferenciats és mitjançant l'aprovació d'estatuts. Però en el nostre Estatut, un punt important per garantir aquest encaix estava basat en la reducció del dèficit fiscal que patim els catalans i que cap país federal de la UE ni els EUA pateix: el 10% del PIB. Al final, entre les retallades estatuàries dels uns i les esporgades dels altres no hem recuperat ni un cèntim. Però el més greu és que allà on ERC, CiU, ICV i PSC veien un Estatut que ajudaria a millorar les relacions entre Catalunya i Espanya, millorant així la nostra situació econòmica, els del TC (Tribunal Constitucional -PP i PSOE-) hi veien una ofensiva independentista. Solució? Assassinar l'Estatut. Per tant, la sentència del TC signa l'acta de defunció d'una Espanya plural i ja no hi ha cap lligam entre Catalunya i Espanya.
I per sort, els catalans tenim dignitat, que és l'única cosa que no ens podran prendre mai. I gràcies a la dignitat és quan es demostra el poder de qualsevol poble ofès, indignat, burlat i robat: més d'1.500.000 persones en el segon dissabte de juliol manifestant-se a Barcelona sota el lema: "Som una nació. Nosaltres decidim". La indignació de la gent és tal que en una de les pancartes es podia llegir que "Voler amagar, doncs, que érem molts i que reclamàvem la independència no fa altra cosa que retratar, en exageració, els mitjans 'espanyolistes'. Segons el diari El País només érem 56.000 persones. Voleu dir que han vist bé les fotografies? I segons TV3, vam defensar l'Estatut. Algú va veure alguna pancarta en defensa de l'Estatut? Jo cap. La Vanguardia, en canvi, va ser un diari més realista i l'endemà de la manifestació publicava en portada: "Catalunya sentencia"
Tampoc han faltat les veus d'aquells que els ha sobrat temps per dir que aquestes catarsis col·lectives serveixen de ben poc. Això és cert en casos de manifestacions solidàries. Però no en la manifestació del 10-J. Perquè per començar, una majoria dels nostres polítics van parlar d'un canvi, d'un abans i d'un després del dia de la manifestació, i que això representaria un punt d'inflexió important en la contextualització de la política catalana. Personalment, el sentit comú em feia pensar que una animalada tant grossa com la que ha fet el TC, juntament a una manfestació amb tanta assistència -dos fets que no passen desaparcebuts- condicionaran als partits catalans cap a una posició més sobiranista. De fet, dilluns al matí Ferran Mascarell (PSC) afirmava en un article al diari Avui que no descarta la independència, i Ernest Maragall li donava la raó.
Però per altra banda, l'endemà a Madrid, el PSOE afirmava sense cap mena de vergonya que la manifestació va ser en contra del PP, i que l'havia provocat Rajoy. Per contra, Rajoy acusava Zapatero de no haver sabut entendre el poble català ni d'haver sabut gestionar el que demanàvem a través de l'Estatut. Però tots sabem que ells dos i el TC són els culpables causants de la manifestació independentista més gran de la història de Catalunya. Per tant, les seves declaracions, a més de ser partidistes i bastant demagògiques, són una pixada fora de test, on s'hi entreveu clarament que no vivim en un mateix país; perquè és ben bé que nosaltres i ells no entenem la política catalana de la mateixa manera. I sabeu per què? Perquè Som una nació, i és per això que Nosaltres decidim la nostra vida, la nostra llengua i quants diners paguem!
Visca els Països Catalans!
