La visió hispanocèntrica, una constant històrica

Aquests darrers dies s’ha intensificat la campanya ciutadana #novullpagar arran del vídeo que va penjar un ciutadà negant-se a pagar en un peatge. L’encenall espontani d’aquest ciutadà ha fet encendre una foguera que s’està escampant; tal i com va passar amb la celebració de les consultes populars després del referèndum d’Arenys de Munt. El combustible que s’està fent servir en aquest cas és un greuge econòmic prou antic, el dels peatges, i que va ser l’ independentisme, com en tants d’altres casos, el que va començar a denunciar-ne la seva existència davant dels que sempre estan disposats a fer-se l’orni. Actualment ens trobem que a la Catalunya del sud prop del 70% de les autopistes són de pagament en front d’un 20% a Espanya. Una diferència prou significativa com per a pensar que no ha estat l’atzar el que ens ha portat fins aquí. De fet, malgrat la reiteració del discurs, ens trobem davant d’una de les moltes conseqüències de la submissió dels Països Catalans a Castella (rebatejada com a Espanya) d’ençà de 1707. La ocupació espanyola de la Guerra de Successió va manifestar-se en un anorreament cultural i polític del poble català, però sobretot va comportar la submissió econòmica dels territoris catalans als designis de la monarquia absolutista d’arrel castellana. L’essència del projecte centralitzador i uniformitzador que es va desplegar no era pas de nova planta, sinó que bevia d’una tradició hispanocèntrica fortament arrelada. Els visigots ja van concebre aquesta visió hispanocèntrica en la construcció del seu regne peninsular, i van heretar-ne la doctrina els castellans per a aplicar-la al seu projecte unificador i homogeneïtzador del territori de l’antiga Hispania romana. Posar Toledo o Madrid com a centre, és a dir, l’elaboració del projecte nacional espanyol, va crear la disjuntiva centre-perifèria que ha perdurat fins als nostres dies i que trobem en els peatges una de les seves manifestacions. Com s’entenen aquestes xifres si no responen a això? Com pot ser que a la Catalunya del sud hi hagi tants peatges de pagament respecte altres territoris de l’Estat, mentre s’inauguren un grapat de macro infraestructures “centrals” que ben poc tarden en ser deficitàries? Fixem-nos en el cas del corredor mediterrani, que potser és l’exemple més il·lustratiu. La racionalitat porta a concebre el corredor mediterrani com el projecte més lògic, si el que es busca és que la costa est peninsular sigui la porta d’entrada de les mercaderies asiàtiques. Però la política espanyola vol arrossegar el corredor cap al centre per pures motivacions polítiques (no nacionalistes, que en diuen ells). Més de mil anys després, ens trobem amb el ressorgiment de l’eix de comunicació central que ja van idear els visigots. Ves per on, però, els romans (més vius que visigots i castellans) en colonitzar la Península, malgrat romanitzar-la, van adaptar-se al que podríem dir les “tendències d’articulació econòmica” ja assentades per ibers i fenicis que resseguien la costa mediterrània. Quelcom lògic si el que es volia era treure’n un rendiment econòmic. Els romans, però, jugaven amb l’avantatge que pensaven el seu projecte amb Roma com a centre, mentre que per a visigots i castellans el seu centre ha estat Toledo o Madrid. Heus ací l’origen del propòsit nacional espanyol: reconstruir la unitat romana de la Península des del centre. Aquest propòsit però ha anat topant amb una realitat econòmica més o menys estructural que li ha anat a la contra. Els catalans, després d’haver d’abandonar el seu interès per Occitània degut a la pressió dels francesos van dirigir-se al sud, arribant fins a València i Mallorca i construint un espai llargarut amb el mar com a eix vertebrador. Amb aquesta jugada es reafirmava novament la importància del corredor mediterrani, però a la vegada els allunyava de l’espai occitano-mediterrani i els acostava cap a l’hispanocentrisme. Amb el pas del temps i de l’evolució dels esdeveniments històrics els catalans hem assumit aquesta visió com a pròpia, fet que ens ha lligat al projecte espanyol mentre que Espanya ho ha aprofitat per a construir el seu projecte nacional (sempre envejant l’eficiència dels francesos). Perquè s’oposa Espanya al corredor mediterrani malgrat les advertències d’Europa? Com va explicar Alfred Bosch en la seva última visita a Vic, Espanya té més clar que la majoria de la població i de la classe política catalana que la independència és possible i rendible. Així ho reconeixen obertament als passadissos del Congrés, no volen construir una infraestructura que potser en un futur no sigui seva. Però tot i aquesta argumentació, que des d’un punt de vista espanyol és ben comprensible, quina és la causa que porta a Espanya a veure la secessió catalana com quelcom realitzable? Doncs la pròpia consciència de saber que el projecte nacional espanyol s’ha de construir en detriment de la perifèria, ja que aquest plantejament en constitueix un fet estructural.

Alliberar-se mentalment de la visió hispanocèntrica és el primer pas que ha de fer tot català per trencar amb el provincianisme espanyol que l’estreny, tot obrint-se i presentant-se al món sense passar pel peatge de Madrid. En altres paraules: bastir una visió catalana independent i cosmopolita. Si una majoria de catalans realitzem conscientment aquest exercici, l’hispanocentrisme polític i econòmic caurà sol.

Article d'Albert Garriga

JERC Vall del Ges-Voltreganès

  

Els greuges de CiU

Ara ja fa uns dies, Convergència Democràtica de Catalunya va organitzar els seu XVI Congrés, en el qual el partit, per boca del propi Artur Mas, es va declarar obertament favorable a la creació d’un estat propi per a Catalunya. Les reaccions van ser diverses, primer les dels sectors espanyolistes com el PP, (i bona part de l’Unió de Durant i Lleida) que van mostrar-hi el rebuig habitual i van assegurar que això no toca, que no és important, que ara toca fer front a la situació de crisis que es pateix a nivell global. Els sectors independentistes en canvi, es van mostrar molt recelosos davant aquestes declaracions tant sorprenents, provinents (no oblidem) d’un partit amb una ambigüitat desmesurada, que arrossega des de la seva creació durant la restauració democràtica i que mai ha intentat aportar res de positiu i innovador a la Catalunya esclava d’Espanya.

Personalment, em sento ofès per això que considero, ni més ni menys, que una maniobra política del partit, l’objectiu de la qual no aspira a altre cosa que a posar la por al cos als populars de Madrid per aconseguir el famós Pacte Fiscal. Recordem que aquests ja s’han negat rotundament a negociar el Concert Econòmic (perdó, Pacte Fiscal, alerta que diria que no és el mateix...) que utilitzava la federació nacionalista durant la campanya electoral. I es que durant el congrés es va especificar que el Pacte Fiscal era el primer pas per avançar a la consecució de les institucions necessàries per a la formació d’un estat. Si ara, han vist el que nosaltres portem defensant durant anys, si ara, s’han adonat de que l’independència és l’única sortida vàlida per sobreviure com a nació, perquè sempre que se’ls hi parlava d’independència somreien amb desdeny? Perquè un partit que sempre s’ha declarat “nacionalista” (amb connotacions positives i negatives, evidentment) i amb una base important de votants partidaris de l’estat propi, no ha declarat l’independència en un parlament en el qual hi ha una clara majoria absoluta partidària d’ella? Jo, com a estudiant d’història, no puc evitar recordar-me de la Lliga Regionalista davant aquesta allau d’ambigüitat de CIU, i del seu líder, Francesc Cambó. La lliga es va destacar sempre per un nacionalisme català i burgès, però curiosament es mostrà partidària de l’instauració de la dictadura de Primo de Rivera, i posteriorment, el propi Cambó, va finançar activament al bàndol nacional de Francisco Franco. Al final tot es repeteix, quan la lliga va haver de triar entre Catalunya o els interessos conservadors burgesos, va optar per això últim, en una mostra de rebuig a la voluntat del poble català, que havia escollit democràticament a un govern d’esquerres a mans de Macià primer, i Companys després. Com digué Salvador Seguí (el noi del sucre): "A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics que m’escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d´independenditzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers, i potser els únics, que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya foren els capitalistes de la lliga regionalista del Fomento del Trabajo Nacional".

En definitiva, queda poc per comentar, és ben sabut per tots que CIU farà i desfarà tant com cregui necessari per mantenir-se a la poltrona i per mantenir-nos a tots, com a catalans, sota el jou opressor d’un estat sense gens de pluralitat i fustigat per una dreta rància i hereva del franquisme. Parlant d’hereus del franquisme, potser hauríem de mencionar la tasca del PP a Catalunya, i els seus apreciats col·laboradors de CiU. Junts han treballat per motius tant patriòtics com aconseguir posar un alcalde xenòfob a la tercera ciutat de Catalunya, intentar acabar amb el principal canal públic en català o tenir gent del PP dirigint la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals... Convergència i Unió pacten amb els mateixos que lideren un autèntic genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans i els mateixos que van tombar l’Estatut aprovat en majoria pel poble de Catalunya. És realment surrealista que un partit així es pengi la medalla de impulsor de l’Estat propi català, és insultant per a tota aquella gent que de veritat creu en la llibertat, que ha lluitat que segueix lluitant i, per desgràcia, fins i tot morint.

Des de les JERC seguim tenint ben clars els nostres objectius: l’alliberament nacional i la justícia social, i ara més que mai, es quan més a prop però més difícil és, ja que ens hem d’enfrontar a constants amenaces, tant als nostres drets com a la nostra cultura. Nosaltres sempre hem tingut clars els nostres objectius, no com a maniobra política, sinó perquè creiem que és el camí de la veritat, el de defensar la nostra terra, i aquests objectius els seguirem tenint fins el dia que assolim uns Països Catalans lliures i socialistes. Visca la Terra Lliure!

Article d'Àlex Lavado

JERC Centelles

El que la crisi ens fa oblidar

Aquests darrers anys que fa que arrosseguem la crisi, també han sigut uns anys amb molts problemes socials, un atur endèmic que no para d’augmentar i unes retallades cada cops més grans, afecten de forma molt preocupant a uns serveis públics imprescindibles com ara l’educació o la sanitat. Aquests anys han canviat moltes coses al nostre país, han canviat molts conceptes que havíem assumit com a inamovibles, però que s’han demostrat falsos. Hem passat de ser un país receptor d’immigració a un país en que cada cop més gent, especialment joves universitaris, han de marxar fora per guanyar-se la vida. Conceptes com dèficit públic, prima de risc o agències de qualificació han agafat excessiu protagonisme en detriment d’altres aspectes; un d’aquests conceptes que ha quedat en un segon terme és el medi ambient i la sostenibilitat.

En aquest sentit, i tenint en compte que aquest 22 de març és el Dia Mundial de l’Aigua, és una data ideal per reclamar i reivindicar el paper que ha tingut i té, aquest bé tant escàs i important per les nostres comarques i el nostre planeta. Tothom recorda la situació en la què es trobaven els nostres rius tan sols 15 anys enrere. Centrant-nos en el riu Ter, que històricament ha tingut un paper principal per entendre el desenvolupament humà i social a les nostres comarques, en destaquem la gran quantitat de recursos naturals que ha aportat, i el servei a la industrialització del nostre territori. Així mateix, també ha contribuït i contribueix al progrés humà de tots els territoris per on passa i fins i tot a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta maleïda crisi que ens afecta, no pot fer-nos oblidar que, tot i que tenim unes reserves hídriques a la conca del Ter substancials (Sau es troba al 73% de capacitat i l’embassament de Susqueda té un 89% de cabdal d’aigua), oficialment ens trobem en període de sequera. Ter avall, segueix existint un incompliment del cabal mínim un cop es recullen les aigües per abastir l’Àrea metropolitana barcelonina i, degut al gran deute que arrossega l’Agència Catalana de l’Aigua, arreu del territori s’estan tancant depuradores en servei i les noves ni tan sols s’activen. Malgrat la difícil situació econòmica que pateix la Generalitat, no pot ser que la cura dels nostres rius quedi en un segon pla i, degut a una mala gestió actual, la qualitat del Ter reculi 20 o 30 anys, quan més que un riu, era una claveguera morta.

El riu és un element cabdal en la història dels nostres pobles, és tant un patrimoni natural com un patrimoni cultural que cal mantenir i cuidar. Per aquest motiu les JERC Catalunya Central, hem fet una neteja de la riba del Ter al seu pas per Manlleu, aquest diumenge 18 de març, per tal de fer palès als dirigents polítics que, malgrat la dura situació que vivim, qüestions com aquesta no poden quedar relegades a un segon terme, ja que ens hi juguem el futur dels nostres pobles i la nostra pròpia salut.

Visca la terra i visca el Ter!

Article d'Ignasi Bosch

Portaveu de les JERC Osona

8 de març: Ni un pas enrere!

Mentre que tecnològicament s’avança de forma desorbitada, en els valors humans no passa el mateix, i fins i tot podríem afirmar que, en aquest sentit, estem reculant. Modernitat és un concepte que està a l’ordre del dia però no ho estan ni tolerància ni igualtat. No hi ha respecte a les persones de diferents ètnies o cultures però tampoc n’hi ha a l’escola, ni a la família, ni als veïns. I per descomptat, ni a les dones.

Les condicions del gènere femení en els països desenvolupats han millorat i avançat al llarg dels anys però no suficientment. Un dels principals problemes que arrosseguem des de sempre és la violència de gènere, la qual persisteix de forma preocupant i que coneix tothom a través dels mitjans de comunicació. Un altre fet preocupant, i del qual ja no se’n fa tant ressò, és la situació discriminatòria que pateix la dona en el món laboral i que, a causa de la crisi socioeconòmica que estem patint, probablement empitjorarà. Les dones, encara avui, cobren salaris més baixos per la mateixa feina que fan els homes en la majoria de les feines; les solteres amb fills pateixen discriminació en les seleccions de personal; moltes dones han d’acabar treballant en feines que ja són vistes expressament per a elles, com la neteja; i moltes d’elles també tenen problemes per a tal de combinar els treballs domèstics i familiars. A més, ara s’hi suma el perill que comporta que governi la ideologia conservadora i de dretes: un dret que fins ara teníem, l’avortament lliure i gratuït, està amenaçat.

Qualsevol manifestació que faci bandera del masclisme constitueix una greu vulneració dels drets de les dones i, per tant, és completament intolerable. Hem de caminar cap a una societat totalment igualitària quant a gèneres. I això només es pot aconseguir, per una banda, amb una correcte educació a les escoles. L’educació és indispensable perquè nens i nenes vegin que les seves possibilitats són les mateixes, que la violència física no porta enlloc i que les coses de les quals s’ocupen normalment les seves mares, també ho poden fer els pares. I per altra banda, i també imprescindible per a canviar el model, ha de ser objectiu d’institucions i d’empreses assegurar igualtat real o efectiva per a ambdós gèneres. No pot ésser que només es promocionin els homes dins una empresa; i tampoc pot ésser que les dones quedin excloses de decisions importants.

Sense aquests dos pilars, educació i igualtat efectiva, la situació de les dones no millorarà, i fins i tot, empitjorarà. La falta d’aquestes prioritats, juntament amb la crisi que estem patint, que va començar essent econòmica i financera però que està esdevenint en una greu crisi social, pot fer que les dones en sortim greument perjudicades.

Article publicat per Meritxell Cano i Ció

JERC Manresa

Repressió a València: Símptome d'un sistema caduc

Les Joventuts d’Esquerra Republicana varem aprovar, el passat Consell Nacional, una resolució d’urgència condemnant les brutals carregues dels forces policials contra els estudiants de l’IES Lluís Vives de València. Les protestes dels estudiants de secundària d’aquest institut del País Valencià foren causades, en primera instància, per la manca de calefacció a l’ institut, conseqüència directa d’un decret aprovat pel govern de Fabra contra l’escola pública.

Alguns assenyalaran, com a causa de la brutalitat policial, la mala gestió dels responsables del cos al País Valencià: no els faltarà raó. Però què mes voldríem que poder considerar aquest fet un desafortunat episodi aïllat!

La història d’aquests joves que van decidir concentrar-se a la sortida de l’escola per protestar perquè tenien fred a l’aula, no és quelcom anecdòtic. Van adonar-se que era conseqüència d’una decisió política i que els professors, igual que ells, n’eren víctimes. I no s’equivocaven, aquesta situació respon senzillament a un model de societat: uns especulen, roben i donen peu a la corrupció; i quan la situació és insostenible, treuen els diners de serveis públics i d’interès general... com la calefacció als instituts. Arribats a aquest punt, la maquinària de l’estat ho té clar: cop de porra! Els joves valencians s’han adonat que aquestes són les regles del joc, i que si no els estan bé i segueixen protestant: més cops de porra. Enmig de tot això, amb sort, aconseguiran accedir a algun mitjà d’informació no manipulat per interessos obscurs, i s’adonaran que després del fred institut i, si se’ls poden permetre, els estudis post-obligatoris, els espera una etapa laboral d’atur, precarietat i temporalitat. Per què? Que no havíem assolit unes bones cotes de reconeixement i legislació en drets socials i laborals? Bé, potser sí, però ha arribat aquella situació insostenible de què parlàvem i ja no n’hi ha prou amb retallar en calefacció.

La generació de la qual s’han burlat encunyant el terme “ni-ni” està obrint els ulls. Hem obert els ulls. Estem patint les conseqüències d’un sistema fallit, caduc i erroni; però no estem disposats a hipotecar el nostre futur!

Nombroses han estat les mostres de suport als estudiants de l’IES Lluís Vives sortides del principat de Catalunya. I és que davant aquest model de societat que estem patint tots (la generació jove en concret, la classe treballadora en general), hi ha un projecte que pren força. Hi ha un projecte ambiciós (que ja no utòpic) que engresca, que alguns dirien que “fa trempar”. Aquest projecte, considerat pel professor Joan Manuel Tresserras “el mes ambiciós projecte d’enginyeria social de la història contemporània”, és el de construir un estat social i lliure per a la nació completa al servei de tots els seus ciutadans i només dels seus ciutadans . I en això estem. Ens hi ajudes?

Article de Josep Arisa

Secretari de formació

JERC Catalunya Central