lluitem pel TERritori

Tal i com diu el lema de la campanya nacional que enguany les JERC portem a terme, "Espanya és Crisi", és crisi de moltes menes, i també és crisi ambiental. Si observem l'evolució de les nostres comarques en les últimes dècades, veurem que una especulació urbanística sense fre, acompanyada d'un abandó dels nostres espais naturals, ha comportat una progressiva destrucció del medi. Un exemple en seria la Línia de Molt Alta Tensió (MAT), que passa per sobre casa nostra sent una mera autopista de transport elèctric que no aporta cap mena de benefici o millora als habitants del territori. En els darrers anys, hem arribat a veure dins i fora de casa nostra, coses tant rocambolesques com que hi hagi arrossars al mig del desert dels Monegros, o la proposta d'autopista des de Sant Feliu de Codines fins a Centelles "aturada" de moment. Però aprofitant que avui diumenge és el Dia Internacional de l'Aigua, parlaré de les problemàtiques que pateix el principal riu de les nostres comarques: el Ter.

El Ter és un símbol, és el nexe d'unió de les nostres comarques. Des del seu naixement a Ulldeter, fins a la seva desembocadura a Torroella de Montgrí, el riu ha portat històricament progrés econòmic, ha fet circular la vida pels recs, canals i camps. Tanmateix sempre ha estat exposat a la mà humana i de fet ja al segle XIV, el riu va veure com canviàvem la seva desembocadura al nord del Massís del Montgrí per l'actual al sud. Passant per les nostres comarques, el riu presenta problemes relacionats amb la manca de qualitat de l'aigua, i l'artificialització ocasionada pels múltiples talls que provoquen les mini centrals elèctriques. Un cop el seu curs arriba a l'embassament del Pasteral, es converteix en la principal font d'abastament de la zona metropolitana, suposant un greuge important pel volum d'aigua que es desvia i que fins fa poc gairebé ningú denunciava. La Llei que estableix el cabal que hauria de dur aquest riu (la Llei d'època franquista, 15/1959), s'incompleix sistemàticament, de la mateixa manera que tampoc s'acostuma a respectar el Pla Sectorial de Cabals de Manteniment de 2006 aprovat per la mateixa Agència Catalana de l'Aigua (ACA): durant bona part del temps, tres quartes parts del riu es transvasen cap a la xarxa de l'ATLL (Aigües Ter-Llobregat), mentre que el quart restant té l'oportunitat de seguir el seu curs natural. Si un riu, "per ser riu", el primer que ha de fer és dur aigua, el maltractat riu Ter són les sobralles d'un curs transvasat; és l'excedent -concessional, que no pas ecològic!- que gaudeix el riu quan les canonades del Pasteral cap a Cardedéu van saturades i deixen circular l'aigua pel seu curs natural. això comporta, com hem anat veient, conseqüències molt greus al Baix Ter, i és que si la xarxa de l'ATLL abasta més de 5 milions de catalans (no només Barcelona, sinó més de mig país, fins a l'Anoia o el Garraf), el que perilla no és només l'abastament d'aquestes àrees, tan precari, sinó directament la supervivència del riu.

Durant molts anys hi ha hagut un error de diagnòstic; es pensava que amb mesures d'estalvi i amb les infraestructures existents no hi hauria cap problema a Catalunya. Així, en períodes de sequera es retenia encara més aigua del que és habitual, tot esperant la salvació de les pluges següents. Ara cal canviar el paradigma. Per reduir la pressió sobre el Ter cal una barreja de solucions, les que ja s'estan aplicant (dessaladores) i probablement altres de molt més imaginatives (dipòsits de recollida d'aigua pluvial?, utilització de l'aigua freàtica no potables pels vàters?, etc.).
Les receptes clàssiques debatudes en les taules sobre la nova cultura de l'aigua, però també les que permetin compartir l'esforç de subministrament d'aigua a l'àrea urbana de Barcelona. Enguany, que l'aigua no escasseja i es pot dur a terme un debat pausat i profund, cal cercar les solucions dels problemes que, ben segur, tornaran un dia o altre. Ni jo, ni crec que ningú de les JERC vol tancar cap aixeta -només faltaria!-, només vull (volem) reduir la magnitud d'aquest transvasament perquè deixi de suposar la sagnia que representa actualment al nostre riu que tant ens ha donat al llarg del temps.